La IV Guerra Mundial

La IV Guerra Mundial és la que cada dia batallen arreu del món la gent pobre contra la fam, contra la sequera, contra la malaria, contra la sida... És la guerra que indubtablement ha produït més morts.
Els interesos d'uns pocs contra la vida de molts. Transnacionals que exploten pobles sencers, tiranies subvencionades i mantingudes per interesos económics.
El camp de batalla fins ara era lluny de nosaltres, al tercer món. Europa estava dins una bombolla de democràcia i ben estar. Aquesta bombolla sembla que ha esclatat, i la pobresa toca de ben aprop la nostra gent, àvis, dones i els joves que cada dia han de lluitar una batalla per tirar endavant. I els immigrants que arrisquen la seves vides per arribar a les nostres platges.

Us recomano el següent video on el Subcomandante Marcos parla d'aquesta última guerra contra la humanitat.

http://www.youtube.com/watch?v=bA8uWDZdE4o&search=cuarta%20guerra%20mundial

Beirut

Beirut por todo esto, porque estalla en el aire como un castillo de fuegos artificiales y queda agarrada firme en la orilla del mar, porque es la frontera entre todos los sentimientos y eso tan superficial que son las ideas, porque es el infierno, la imaginación, la ternura y la esperanza; Beirut porque cada día parece morirse irremisiblemente y surge después en otra aurora roja, porque todos la deshaucian y nadie la arranca de su corazón es, y no la he elegido, mi ciudad.

1982 T. Alcoverro

70 anys de la guerra civil espanyola

En conmemoració a tots aquells homes i dones que varen lluitar per la llibertat en defensa de la República i del govern elegit democraticament. A tots aquells que varen ser empresonats, torturats, afusellats per defensar els seus ideals revolucionaris. A tots els que després van patir 40 anys de represió faixista.
Torno a mirar la película Terra i Llibertat de Ken Loach. Us la recomano, fa un retrat fidel de l'esperit dels homes i dones revolucionaris, de les seves pasions i lluites, des de la mirada d'un obrer anglès David (George Orwell).

Aquestes vacances em llegiré Omenatge a Catalunya, d'Orwell. Aquest llibre el tinc pendent de fa massa temps.

G-8

Maca la foto, veritat?

Se'ls veu tant somrients i feliços, semblen tant bones persones.

S'han reunit per poder fer alguna cosa per posar remei als problemes de la plebe. Parlen de la miseria del tercer món, els problemes mediambientals del planeta, el conflicte de l'orient mitjà, l'energia nuclear...

Parlen i parlen, però no fan res. Oh! quina pena que no es posin mai d'acord per fer res de bó.

Surten somrients a la foto, com si avui ningú hagés mort per culpa seva!

Soc d'esquerres

Avui a la contra de la vanguardia he llegit l'entrevista al pensador Edgar Morin, i deia una frase que m'ha agradat:
Soc d'esquerres per que pateixo amb els qui pateixen, la dreta culpa els qui pateixen del seu propi patiment.
Ser d'esquerres és molt més a part de patir amb els qui pateixen, és lluitar per acabar amb el patiment, és voler justícia...
La frase potser es queda curta en la definició, però m'ha agradat, per qué defineix com em sento quan veig les notícies o llegeixo el diari. A vegades he de fer esforços per no plorar, em fa vergonya. La gent no entén que puguis plorar mirant les notícies, jo no entenc que no plorin sentint el nombre de morts cada dia a l'Irak, a Palestina, a Bombay, les dones assasinades per la seva parella, els morts a la feina, morts a la carretera...

La fàbrica tanca 2

Després dels primers acomiadaments el comitè d’empresa es posa en marxa. Venen els assessors del sindicat. Resulta que els primers acomiadaments van ser il·legals, les noies despedides portaven més de dos anys amb contractes temporals quan haurien d’haver estat fixes. Tenen dret a cobrar indemnització per acomiadament improcedent. A més tampoc no podien despedir més del 10% de la plantilla sense presentar un ERE.

(Passen unes setmanes) La fàbrica presenta l’ERE.

Els assessors del sindicat diuen a la assemblea de treballadors que quan una empresa ha decidit realitzar una deslocalització no s’hi pot fer res per que canviïn d’opinió. Però que ells intentaran que ens paguin unes bones indemnitzacions en compensació de la pèrdua del lloc de treball.

Comencem la batalla sabent que ja és perduda.

Els honoraris del sindicat són un % de les indemnitzacions, per tant si no hi ha acomiadaments no cobren! Això és una gran contradicció! El sindicat cobra més en funció de quants més acomiadaments hi hagi!
Està clar que no interessa lluitar pel lloc de treball, sinó per la pasta. Potser es per això que tanquen tantes fabriques ara. Als sindicats els hi va de conya.
No vull criticar el sindicats crec que són necessaris i sense ells les condicions laborals no serien les que tenim ara. Critico la perversió del sistema que premia la derrota.
Els sindicats haurien de cobrar en funció de la quantitat de llocs de treball que es mantinguin, o en funció de les recol·locacións aconseguides.

La situació és dantesca: a la fàbrica li interessa recol·locar el màxim de treballadors per estalviar-se la pasta de les indemnitzacions, i en canvi al sindicat li interessa que la gent vagi a la puta calle.

Jo no t'espere

Em sembla increhible que avui dia, en ple segle XXI, hi hagi tanta gent que cregui en superticions absurdes. Sense ànim d'ofendre a ningú, però no entenc que en la societat actual de la informació i de la ciència la religió mogui tanta gent, tants diners, tant poder.

Segurament molts dels que aniran a veure el Papa en altres ocasions els podem sentir queixant-se del radicalisme dels musulmans.

Perdonin senyors catòlics però a mi em sembla tot el mateix i res de bó.

No em dona la gana

Ja sóm estiu. Toca posar-se el bikini. Em volia comprar una maquineta per depilar-me, una d'aquelles que les noies de l'anunci sembla que els hi fa pesigolles i són més felices depilant-se que anant a la platja.

A la botiga me l'ensenyen, em sembla bé. Estic davant la caixa amb la tarjeta a la mà per pagar i llavors m'hi fixo, és de la marca Braun.

Doncs no em dona la gana, ara ja no la vull.

La caixera no entén res. La deixo amb la capseta a la mà. Apa Siau!