POR

Sola a casa tranquilament. Mirant la tele.
Després de veure les noticies (accidents, assassins, lladres silenciosos, camvi climàtic, terroristes...) vaig mirar la pel·licula del vespre "El col·leccionista d'ossos".
-Ja l'he vista- però no tenia son i a les altres no feien res més que tele-basura decideixo mirar la peli del psicopata.

Llavors va ser quan... Sento un soroll al jardí. Hi ha algú a fora. Em sembla que intenten forçar la porta.

Corro a la meva habitació, agafo la pistola del meu marit (ell és camioner i passa molts dies fora de casa) (sempre que marxa me la deixa al seu calaix carregada, preparada per disparar, per si decàs...)

Pistola en mà busco el telèfon per avisar a la policia. - Puto inhalambric! mai el trobo quan el necessito!-

La porta s'obre. I vaig quedar-me cega de la por. Pànic. No hi veia quan vaig disparar en direcció a la porta.

No va ser fins uns segons més tard que vaig veure el meu marit estés a terra, amb dos trets al pit. Havia tornat dos dies abans del previst.
Per sort no el vaig matar, peró mai més ha tornat a ser el que era. I jo tampoc.

Com ha pogut passar-me això?

Potser si no hagués tingut la pistola a casa... hagués agafat un ganivet de cuina, o un bat de beisbol. El mal no hagués estat tant.

Però si no hagués tingut tanta por no hauria passat res.

Ahir vaig veure la pel·licula Bowling for Columbine de Michel Moore.
És una crítica a la societat civil armada dels Estats Units. Peró sobretot és una crítica a la POR que injecten al cervell de milions de persones els mitjans de comunicació, el Govern, Hollywood, etc... I una denuncia a la economia del terror, al mercat de milions de dolars en armes i altres mecanismes de protecció.

Recorda el caos que havia d'esdevenir-se al arribar l'any 2000 en que totes les màquines es tornarien bojes.

Després del 11 de setembre, havien d'haver-hi atacs biologics d'Antrax i Rubeoles extra virulentes. Ho recordeu.

POR inocul·lada deliberadament en les nostres ments morboses.

Girona m'enamora

Cada vegada que pasejo pels carrers del barri vell de Girona, tinc la sensació de tornar a casa. Feia molts dies que no hi anava, i aprofitant el temps de flors m'he permés el luxe de perdre'm-hi tot el matí, i ficar-me per racons que normalment estan tancats.

La ciutat està preciosa, peró hi ha massa gent per tot arreu.
Digueu-me egoista, peró preferia la ciutat fa 15 anys quan podia disfrutar d'un passeig quasi tota sola pels carrers.

Perdó per tant llarga absencia

Fa molt que no apareixia per aquí. En aquest temps han passat moltes coses... he voltat una mica el món, i he probat varies feinetes, peró no he trobat encara la feina que realment m'agrada. Segueixo buscant...