13.7.06

La fàbrica tanca 2

Després dels primers acomiadaments el comitè d’empresa es posa en marxa. Venen els assessors del sindicat. Resulta que els primers acomiadaments van ser il·legals, les noies despedides portaven més de dos anys amb contractes temporals quan haurien d’haver estat fixes. Tenen dret a cobrar indemnització per acomiadament improcedent. A més tampoc no podien despedir més del 10% de la plantilla sense presentar un ERE.
(Passen unes setmanes) La fàbrica presenta l’ERE.
Els assessors del sindicat diuen a la assemblea de treballadors que quan una empresa ha decidit realitzar una deslocalització no s’hi pot fer res per que canviïn d’opinió. Però que ells intentaran que ens paguin unes bones indemnitzacions en compensació de la pèrdua del lloc de treball.
Comencem la batalla sabent que ja és perduda.
Els honoraris del sindicat són un % de les indemnitzacions, per tant si no hi ha acomiadaments no cobren! Això és una gran contradicció! El sindicat cobra més en funció de quants més acomiadaments hi hagi!
Està clar que no interessa lluitar pel lloc de treball, sinó per la pasta. Potser es per això que tanquen tantes fabriques ara. Als sindicats els hi va de conya.
No vull criticar el sindicats crec que són necessaris i sense ells les condicions laborals no serien les que tenim ara. Critico la perversió del sistema que premia la derrota.
Els sindicats haurien de cobrar en funció de la quantitat de llocs de treball que es mantinguin, o en funció de les recol·locacións aconseguides.

La situació és dantesca: a la fàbrica li interessa recol·locar el màxim de treballadors per estalviar-se la pasta de les indemnitzacions, i en canvi al sindicat li interessa que la gent vagi a la puta calle.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Here are some links that I believe will be interested

Anónimo dijo...

Here are some links that I believe will be interested

Anónimo dijo...

Hi! Just want to say what a nice site. Bye, see you soon.
»